Malgrat haver-se estudiat tradicionalment en el camp de la Musicologia, l'anàlisi de la música en el cinema s'hauria d'abordar com un estudi estètic de la relació entre "imatge" i "música", que és central en el camp cinematogràfic. Des d'aquesta perspectiva interdisciplinària sorgeixen numersosos problemes teòrics i metodològics. L'objectiu d'aquest article és investigar, utilitzant un enfocament sincrònic i diacrònic, alguns dels problemes clau que sorgeixen d'aquest enfocament conjunt d'imatge musical, en un intent per desenvolupar un marc teòric per a una estètica conjunta de música i imatge: un estudi d' "expressió cinematogràfica" que reuneix les dimensions visual i sonora i que anomenem la "imatge musicada", un neologisme de creació pròpia.